Quan pensem en l'esgotament laboral, solem pensar en tot el que fem: massa tasques, massa hores, massa responsabilitats, poc descans, falta de límits, una agenda que mai acaba de buidar-se... I, per descomptat, tot això importa. Però hi ha un altre cansament molt menys visible que no sempre apareix a la nostra llista de coses que necessitem canviar.
És el cansament de tot el que passa per dins mentre treballem, coses com:
- Preocupar-te per com et veuen.
- Revisar una i altra vegada si ho estàs fent prou bé.
- Pensar massa en una resposta abans d'enviar-la.
- Donar més explicacions de les necessàries.
- Intentar anticipar-te a allò que els altres esperen de tu.
- Acceptar alguna cosa que no volies acceptar per evitar incómodar.
- No atrevir-te a demanar ajuda.
- Sentir que necessites demostrar constantment que ets vàlida, responsable, competent, compromesa.
Res d'això apareix a l'agenda, però també consumeix energia. I molta.
El treball invisible que fem mentre treballem
Imagina dues persones realitzant exactament la mateixa tasca. Des de fora, fan el mateix, però una pot acabar-la, lliurar-la i continuar amb el seu dia. L'altra potser la revisa diverses vegades, es pregunta si estarà prou bé, pensa què opinarà qui la rebi, torna a obrir-la unes hores després, detecta alguna cosa que podria haver fet millor, se'n recrimina no haver-ho vist abans...
La tasca era la mateixa, però la despesa d'energia no. Perquè treballar no consisteix únicament en les accions que realitzem, també “treballem” relacionant-nos amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb el que creiem que s'espera de nosaltres. I quan aquesta relació està travessada per l'autoexigència, la por a la crítica o la inseguretat, una jornada aparentment normal pot convertir-se en una jornada emocionalment esgotadora.
Autoexigència: quan fer-ho bé mai sembla suficient
L'autoexigència pot resultar difícil de detectar perquè a vegades es confon amb responsabilitat, compromís o professionalitat, però no són el mateix. Pots voler fer bé la teva feina sense necessitat de fer-ho tot perfectament, pots ser responsable sense sentir-te responsable de tot, pots implicar-te sense estar sempre disponible, pots cometre un error sense convertir-lo en una mesura del teu valor professional.
La diferència potser no està tant en quant fas com en des d'on ho fas. Quan l'acció neix d'un criteri intern raonable, pot ajudar-nos a créixer, aprendre i millorar, però quan neix de la por (la por a equivocar-nos, a decebre, a que ens critiquin, a no ser suficients...) pot mantenir-nos en una espècie de vigilància permanent. I viure permanentment vigilant-nos a nosaltres mateixos esgoten.
La por al judici també treballa vuit hores
A vegades arribem a casa cansades i pensem que necessitem organitzar-nos millor, sense adonar-nos que potser una part important de l'esgotament no és per la quantitat de tasques que hem realitzat, ni perquè no ens haguem organitzat bé. Potser ho estem fent tot i prou bé, en temps adequats... però acabem esgotades perquè a tot això li afegim una “tasca de fons”, com un programa funcionant en segon pla en un ordinador, que va intentant resoldre preguntes que no tenen una resposta clara com:
- Pensaran que no m'estic implicant?
- Hauria d'haver contestat d'una altra manera?
- Estaran satisfets amb mi?
- I si dic que no?
- I si demano això i pensen que sóc poc professional?
Quan necessitem contínuament senyals externes que ens confirmin que ho estem fent bé, gran part de la nostra atenció queda atrapada fora de nosaltres. Ens adaptem, ens anticipem, ens expliquem... i poc a poc podem anar allunyant-nos d'una pregunta important:
Què necessito jo per poder estar bé aquí, fer bé la meva feina i seguir vivint quan surti d'ella?
Adaptar-te massa també pot esgotar-te
Adaptar-nos és una capacitat humana necessària: ens permet conviure, col·laborar, negociar i formar part d'un grup. El problema apareix quan adaptar-nos implica deixar de sentir-nos a nosaltres mateixes:
- Quan diem sí abans de comprovar si realment podem.
- Quan assumim tasques perquè sentim que negar-nos generarà conflicte.
- Quan evitem expressar una necessitat legítima.
- Quan modifiquem contínuament la nostra manera d'actuar per intentar encaixar en les expectatives dels altres (que sovint ni tan sols hem confirmat!).
A vegades parlem de posar límits com si consistís únicament a aprendre a dir “no”, però potser alguns límits comencen abans, quan som capaços de reconèixer que estem cansats, de deixar de justificar totes les nostres necessitats, d'acceptar que algú pot no estar d'acord amb nosaltres, d'interpretar el decebre ocasionalment una altra persona com haver fet alguna cosa malament i quan comencem a confiar en el nostre propi criteri encara que no rebem constantment aprovació externa.
Aleshores, el problema és en mi o és en la meva feina?
Probablement poden estar passant ambdues coses.
Hi ha feines amb una càrrega excessiva, organitzacions que funcionen malament, condicions precàries, ambients poc saludables o responsabilitats que senzillament no són sostenibles. Mirar cap a dins no hauria de servir per responsabilitzar-nos individualment de situacions que necessiten canvis externs.
Però tampoc hem d'oblidar que nosaltres tenim un marge d'actuació important per aconseguir estar millor. Des de canviar patrons interns i creences que ens permetin viure la feina amb un major benestar, fins a proposar millores laborals que puguin ser viables sense deixar de fer bé la teva feina.
A vegades, ens quedem en la mateixa feina, perquè té aspectes que valorem difícils d'igualar en altres feines (com podria ser el coneixement de l'empresa, l'antiguitat, coneixements tècnics, sou...), i canviant patrons interns, juntament amb petits ajustos en la feina, permeten un equilibri molt bo.
Altres vegades, en canvi, canviar de feina pot ser una forma d'aconseguir millors condicions laborals, o un major ajustament amb les necessitats o interessos de la persona en aquell moment... Però sempre revisant prèviament els patrons i detectant què és realment el que ens mou a fer el canvi. Perquè no sempre que canviem de feina a una altra amb millors condicions, ens sentim a gust. En ocasions, amb el temps tornem a sentir-nos malament, perquè potser seguim volent fer-ho tot bé, seguim tenint dificultats per dir que no, seguim sense una brúixola interna que ens doni criteri per decidir quan està suficientment bé i quan és suficient...
Per això, abans de concloure que necessitem canviar-ho tot, potser val la pena aturar-nos i observar amb curiositat i sense judici les dues dimensions: la feina i com em relaciono jo amb ella.
Preguntes per pensar…
- I si no necessitéssim esforçar-nos tant per continuar fent bé la nostra feina?
- Quan acabes la teva jornada laboral, et cansa més el que has fet o tot el que has pensat i sentit mentre ho feies?
- En quines situacions apareix amb més força la teva autoexigència?
- Quanta energia dediques a preveure o imaginar possibilitats que no solen fer-se realitat?
- Quines coses fas per responsabilitat i quines fas per por a decebre o a la crítica?
- Què necessitaries demanar, expressar o deixar de fer si confiessis una mica més en el teu propi criteri i en tot el que ja aportes a la teva feina?
- I... Quina part del teu esgotament necessita realment un canvi extern... i quina part podria començar a transformar-se dins de tu?
Potser recuperar energia no consisteix únicament a fer menys, sinó a deixar de fer tant per dins mentre ho fem i començar a treballar des d'un lloc una mica més tranquil, més present i amb més confiança. Sense implicar-nos menys, sinó que la nostra implicació no ens costi tanta energia, tanta vida.
Si aquest tema t'ha ressonat i ha despertat en tu noves reflexions o inquietuds, pots escriure'm.
M'encantarà llegir-te i, si el ritme de la vida ens ho permet, continuar la conversa.