Durant segles, hi va haver persones que es dedicaven a contemplar, reflexionar i sostenir el món des del silenci. Avui, enmig del soroll i la pressa, aquesta forma de mirar sembla haver-se perdut, encara que potser només estigui buscant un nou lloc. A continuació exploram què hem perdut i què podem recuperar reconciliant-nos amb la calma, la presència i la vida interior.
Durant segles, van existir llocs on la vida interior tenia un espai propi. Monestirs, ermites, convents… on homes i dones podien dedicar-se a pregar, reflexionar o contemplar el misteri de l'existència. La comunitat, a través de la institució religiosa, oferia sostre, aliment i protecció a canvi d'alguna cosa invisible als ulls: presència, reflexió, silenci, comprensió, saviesa vital.
Les persones que vivien en aquests espais no estaven aïllades del tot: retornaven a la societat les seves reflexions, els seus escrits, els seus gestos i els seus consells a través de persones que s'interessaven en la seva tasca. D'aquesta manera, la seva contemplació es convertia en saviesa compartida.
Avui, en una societat que mesura gairebé tot en termes de rendiment, aquesta possibilitat sembla haver-se esvaït. Ja no existeixen estructures que sostenguin la part material d'una vida dedicada a la contemplació. Ningú pot dir “la meva feina és reflexionar, contemplar o meditar”, no perquè no sigui valuosa, sinó perquè no hi ha una base material que ho faci possible. I, tanmateix, potser mai hem necessitat tant aquesta mirada.
El que hem perdut
Hem perdut la consciència de que la quietud també nodreix la societat. Hem perdut la idea de que cuidar de l'ànima és un acte de servei. Hem perdut la confiança en que algú, en viure en silenci, pugui estar sostenint alguna cosa per a tots.
En anar desapareixent les institucions que ofereixen refugi a la vida contemplativa, ens anam quedant sense aquest suport col·lectiu de l'esperit. I la velocitat, el soroll i l'exigència estan ocupant el seu lloc. El resultat és visible: cansament profund, saturació mental, desconnexió de l'essencial.
No és casualitat que moltes persones sentin avui el desig de parar, de viure més a poc a poc, d'escoltar alguna cosa més enllà del soroll. En el fons, és el mateix anhel que movia aquells que es retiraven a una cel·la o a una muntanya: el desig de tornar a connectar amb la Vida, amb majúscula.
El que potser hem guanyat
Amb aquest canvi, també hem guanyat alguna cosa. Avui podem escollir el nostre camí interior sense dependre d'una institució ni d'un dogma. Hem guanyat llibertat de pensament, de fe i de recerca, una cosa impensable en altres temps, quan la religió no només oferia refugi espiritual sinó també judici, normes i condicions per pertànyer a la societat.
També hem guanyat en la possibilitat de convertir la contemplació en alguna cosa quotidiana. Davant la impossibilitat de fer-ne un mode de vida “a jornada completa”, moltes persones estem aprenent a integrar-la en el dia a dia de la societat en què vivim: no com una dedicació exclusiva, sinó com una forma de mirar i d'estar presents.
La contemplació s'ha fet nòmada, domèstica, quotidiana. Ara pot habitar una mirada per la finestra a primera hora, un passeig pel parc del costat de casa, una estona de silenci a l'alba, una conversa sense presses, una tassa de te compartida, cuinar amb atenció, llegir un poema o simplement respirar amb consciència.
Existeixen noves formes de vida contemplativa:
- qui medita o practica ioga cada matí
- qui cultiven un hort amb atenció plena
- qui escriu, pinta o crea des de la consciència
- qui acompanya a altres des de la presència i l'escolta profunda
- qui llegeix, reflexiona i busca sentit en el quotidià, compartint la seva comprensió amb els altres
Així, el monestir ja no té murs: està repartit pel món, habitant milers de vides que sostenen la quietud enmig del soroll. I, potser, aquesta forma silenciosa i plural de contemplació està essent avui una força encara més viva i transformadora que la d'abans.
El que podem recuperar
No es tracta de tornar al passat, sinó de recordar el que aquelles vides ens ensenyaven:
- que el silenci també és acció
- que la contemplació és una via necessària de coneixement
- que la interioritat dóna profunditat a la mirada i sentit a allò que fem
- que cuidar de l'ànima no és un luxe, sinó un necessari servei a la Vida
Podem començar per alguna cosa petita: reservar uns minuts de presència cada dia, encendre una espelma, apagar el soroll un instant, mirar el món sense presses. Tornar a escoltar la ment amb curiositat, a sentir el cos, a habitar l'espai amb presència, a viure el temps amb consciència... per reconèixer-nos en la Vida que som i alinear-nos amb ella.
Perquè quan algú s'alinea amb la Vida, alguna cosa al món recupera la seva harmonia.
Preguntes per pensar…
Qui sosté avui el pols invisible del món?
On trobem refugi per a la quietud?
Quins espais, dins o fora de nosaltres, poden ser els nous monestirs?
Com podem cuidar el silenci, la presència i la contemplació com un bé comú?
Com mantenir la presència interior mentre participem en el moviment del món?
I si avui el veritable progrés fos l'escolta, la presència i la contemplació?
En cada època, el progrés s'ha manifestat de diferents formes visibles: el descobriment del foc, la invenció de la roda, la impremta, la màquina de vapor, l'electricitat, internet… Cada una d'aquestes transformacions externes ha estat sostenida, en major o menor mesura, per moments de reflexió, contemplació i presència.
Però potser ara estem vivint la revolució de la consciència: un moviment més interior que exterior, on avançar significa aprendre a escoltar, a sentir i a mirar amb profunditat, per conèixer-nos millor i reconèixer-nos en l'essencial que som. Potser és el moment de viure des d'aquesta essència, per posar-la al servei del món, al servei de la Vida.
Progressar avui és ser més conscient de qui som, per ser més humà. I cada vegada que algú tria viure amb presència, lucidesa i coherència, el món esdevé una mica més humà.