La intel·ligència artificial està transformant la nostra manera d'imaginar, desitjar i relacionar-nos. Avui pot recrear-ho tot, fins i tot la violència o l'abús, i això planteja preguntes profundes sobre el cervell, l'empatia i el sentit del que és humà. Aquest article explora com les simulacions virtuals afecten les nostres emocions i vincles, i proposa una mirada conscient: fer servir la tecnologia amb propòsit i presència, com un mirall que amplia la creativitat i posa el desig al servei de la vida.
Fa uns dies vaig llegir una notícia que em va deixar en silenci. Parlava de persones, algunes molt joves, que utilitzen la intel·ligència artificial per recrear escenes sexuals amb violència extrema, amb nadons, amb animals, amb accions de mutilació…
Vaig sentir un nus a l'estómac. Perquè més enllà de la tecnologia, allò parlava de nosaltres, els humans.
Podem enganar-nos pensant que el món digital és un joc, que el que passa en una pantalla no té conseqüències, que potser si ho experimentem en el pla virtual ja no necessitarem plasmar-ho en el pla real. Però el cervell no ho distingeix del tot. Quan imaginem o actuem a través d'una simulació, el cervell aprèn igual: guarda imatges, emocions i reaccions. I quan el desig es barreja amb violència i s'experimenta sense consciència ni connexió humana, deixa una empremta profunda: no allibera, entrena. I el que s'entrena, es fa més fort.
Què està passant realment?
Vivim un moment en què la tecnologia pot crear pràcticament qualsevol cosa: com a humans podem fer que una màquina dibuixi el que somiem, escrigui el que pensem o fins i tot ens respongui com si fos una altra persona. Aquesta potència és fascinant... però també perillosa quan no hi ha una consciència despert en qui la fa servir.
Quan la IA es converteix en una eina per simular violència o abusos, no està satisfent una curiositat innocent que s'apaga després de la simulació. Està ajudant a entrenar el cervell per mirar el dolor com alguna cosa neutra o fins i tot excitant.
Aquest entrenament pot erosionar la nostra empatia i difuminar la frontera entre la fantasia i la realitat, desconectant-nos poc a poc de la Vida (de la Vida en majúscules): de la nostra humanitat compartida, de la nostra brúixola interior, de la nostra energia vital.
Aquestes pràctiques no només contribueixen a l'augment de la violència cap als altres (com mostra l'increment de les agressions sexuals en els darrers anys), sinó que també intensifiquen la desconexió amb un mateix. Creix la sensació de buit, de falta de sentit, de desànim... símptomes molt presents en la nostra societat i cada vegada més freqüents.
D'alguna manera, tot això alimenta aquesta forma subtil d'apagar-nos sense adonar-nos-en, d'anar perdent la flama vital que ens vincula amb el que som i amb els altres.
El que diu la ciència
Se está constatando que la exposición repetida a contenidos violentos o sexualmente deshumanizadores desensibiliza al cerebro.
Així doncs, redueix la resposta emocional natural davant del sofriment i l'empatia cap als altres. Amb el temps, necessitem més intensitat per sentir el mateix, i el llindar del que considerem "acceptable" es desplaça poc a poc.
Quan la violència s'associa al plaer, els circuits neuronals del desig i de la recompensa s'entrellacen amb els del dolor i la dominació, creant una connexió perillosa: el cervell aprèn que controlar, humiliat o destruir pot generar plaer. I allò que el cervell aprèn, tendeix a repetir-ho.
En aquest sentit, els adolescents són especialment vulnerables, perquè el seu cervell encara està formant els circuits de l'empatia, l'autoregulació emocional i el judici moral. Cada experiència, real o virtual, modela la seva arquitectura cerebral i deixa una empremta duradora. Però aquest aprenentatge no s'atura a l'adolescència: fins i tot en l'edat adulta continuem enfortint o debilitant connexions neuronals segons els estímuls que consumim i les emocions que repetim.
Per això, no és exagerat dir que aquests usos de la IA condicionaran no només el desenvolupament emocional d'una generació, sinó també el desenvolupament vital de tota una societat: la seva manera de sentir, de relacionar-se i d'entendre el humà.
Cap on podem anar?
El camino a seguir no está claro. Nos encontramos ante un reto nuevo, todavía desconocido. Pero, sin ser alarmistas, podemos prever que exponernos de forma continuada a estas simulaciones va a aumentar las dificultades psicológicas, las conductas de aislamiento y el riesgo de violencia relacional.
Perquè tot el que practiquem (també en el virtual) deixa empremta.
No es tracta de tenir por ni rebuig a la tecnologia, sinó de mirar-la amb consciència. Podem fer que la IA sigui una aliada per coneixe'ns millor, crear, cuidar-nos o explorar el desig des del respecte, recordant sempre que no només nosaltres entrenem la IA, sinó que ella també ens entrena a nosaltres.
La curiositat, el desig i la imaginació són forces humanes poderoses. Però necessiten canals que enforteixin la vida, no que la destrueixin. Llegir, escriure, parlar sobre sexualitat amb maduresa, expressar emocions a través de l'art o el moviment… són formes reals de coneixe'ns sense perdre'ns.
La IA també pot acompanyar-nos en el nostre desenvolupament si la fem servir amb propòsit i consciència: per crear art, reflexionar, aprendre, generar diàleg i comprensió. Com un mirall que amplia la nostra creativitat i potencia les nostres capacitats, no com una pantalla que les substitueix. Quan la tecnologia es posa al servei de la vida, el desig recupera la seva arrel creativa.
Preguntes per pensar…
Què estem alimentant amb la nostra manera d'utilitzar la tecnologia: la connexió o la desconexió?
Com podem compaginar i potenciar el nostre benestar emocional i la nostra connexió vital amb la tecnologia que estem creant?
Com podem continuar cultivant benestar i sentit, mentre la tecnologia avança i transforma el que entenem per vida i per humanitat?
On posem avui els límits ètics que protegeixen la dignitat humana?
Quin lloc volem donar a l'empatia, la tendresa i la presència en el futur que estem creant?
I si el veritable progrés fos recordar el que ens fa humans?
Cada generació ha de aprendre a conviure amb la seva tecnologia. La nostra té la missió de posar ànima, presència i consciència en la intel·ligència artificial. De recordar que darrere de cada imatge, simulació o codi hi ha una pregunta essencial:
“Això que faig em connecta amb la vida i amb els altres, o m'allunya d'ells?”
Quan aprenem a fer-nos aquesta pregunta, la tecnologia es posa al servei de la vida i el desig deixa de ser una força fosca per transformar-se en creativitat i brúixola: una brúixola que pot guiar-nos cap a relacions més lliures, més tendres i més humanes.
Cap a una vida amb energia vital i sentit.
Perquè progressar no és només avançar, sinó evolucionar cap a una vida més conscient, més lliure i més viva.